Amélie

Amélie (títol original en francès: Le Fabuleux Destin d'Amélie Poulain, "El fabulós destí d'Amélie Poulain") és una pel·lícula francoalemanya, del gènere comèdia romàntica, estrenada el 2001. El lema de la pel·lícula és «Et canviarà la vida...» (En francès «Elle va te changer la vie...»).

Comença amb una veu en off que narra la infantesa de l'Amélie, qui va créixer aïllada de la resta dels nens per decisió de son pare, a causa de la seva equivocada creença que ella patia problemes cardíacs (equivocat, car cada cop que ell li feia un reconeixement mèdic a casa, el cor de l'Amélie es disparava simplement pel contacte físic amb el seu pare, ja que ell no era gaire afectiu amb ella). Aquest fet, juntament amb l'ambient tens que imperava a casa seva, també a causa de la naturalesa inestable i nerviosa de la seva mare, i sobretot per la tràgica mort d'ella quan li va caure al damunt un turista suïcida que es llançà des de Notre Dame. Totes aquests circumstàncies fan que la nena desenvolupi una inusual i activa imaginació. Com se cita textualment a la pel·lícula: "en tal casa de la mort, l'Amélie creix i prefereix somniar fins que arribi el dia de marxar-ne". Amélie fa 22 anys i deixa casa seva per instal·lar-se en un apartament a Montmartre, que paga treballant com a cambrera al Café des deux Moulins. Allà s'hi coneixen un reguitzell de personatges excèntrics amb els quals Amélie interactuarà durant tota la pel·lícula:

• Suzanne: la propietària del cafè, antiga artista, que és un pèl coixa. Li agrada veure els atletes que ploren per desil·lusió i no li agrada que un home sigui humiliat en presència del seu fill.
• Georgette: la venedora de tabac hipocondríaca, la qual odia la frase el fruit del seu ventre.
• Gina: cambrera, com l'Amélie, l'àvia de la qual era sanadora, i a qui li agrada fer cruixir els ossos dels dits.
• Hipòlit: un escriptor fracassat, a qui li agrada veure torers cornejats a la televisió.
• Joseph: l'amant rebutjat de la Gina, qui es passa tot el dia espiant-la i a qui només li agrada fer esclatar el paper d'embalatge.
• Philomène: hostessa de vol, a qui li agrada el soroll que fa la tassa del gat a la rajola.

L'Amélie no té xicot, va intentar de tenir-ne una o dues vegades, però els resultats la varen desanimar. Tot i així, l'Amélie ha conreat un gust pels petits plaers, com per exemple ficar la mà en un sac ple de llegums. El 30 d'agost del 1997, però, ocorre l'esdeveniment que canviarà la seva vida. Després d'una sèrie de circumstàncies pel xoc ocasionat en veure a la televisió l'accident de Lady Di , descobreix rere una rajola del bany un petit tresor guardat per un nen feia quaranta anys. Fascinada per la troballa, el e1 d'agost, a les 4.00 de la matinada, té una idea espectacular: onsevulla que es trobi, l'Amélie trobarà el propietari del tresor i l'hi tornarà. Si això el commou, es convertirà en una venjadora del bé, si no, doncs no. Amb l'ajut del seu veí Raymond (un ancià conegut com l'home de vidre per la feblesa dels seus ossos, que porta vint anys sense sortir de casa, només veu el món a través de la reproducció d'un quadre de Pierre-Auguste Renoir i després d'una recerca per tot París, l'Amélie aconsegueix localitzar el propietari del tresor i tornar-l'hi. L'home no només s'emociona profundament en descobrir que tota la seva infantesa estava en aquella caixa, sinó que a més a més es planteja millorar la seva vida actual. Aleshores l'Amélie té una sensació d'harmonia i decideix volcar-se amb els altres per fer-los més feliç llurs vides.

D'aquest mode, inventa tot tipus d'estratègies originals i commovedores per intervenir, sense que ningú se n'adoni, en l'existència de diverses persones del seu voltant. Mentrestant, ningú no es preocupa per l'Amélie, ella es veu forçada de forma involuntària a examinar i valorar la seva vida solitària. Aquest sentiment s'agreuja especialment després de conèixer en Nino, un noi estrany i somniador com ella, que treballa mig dia a el tren de l'horror d'un parc d'atraccions i l'altre mig a una botiga pornogràfica, col·lecciona les fotografies que la gent rebutja als fotomatons. L'Amélie sent fascinació per Nino, però prefereix una trobada casual que no pas una presentació directa. Ho intenta diverses vegades sense reeixir-ne i acaba desanimada. Finalment, però, Raymond l'incita a buscar el que havia deixat en un segon pla: la seva pròpia felicitat. Així doncs, l'Amélie acaba feliçment als braços d'en Nino.